General

“La Col·lecció Abelló és una gran oportunitat per veure peces significatives del Modernisme”


07/11/2019
permanent_web

El Museu Abelló té una de les col·leccions d’art modernista més importants de Catalunya. És un tresor per a Mollet i al 4 cantons ens hem proposat descobrir-lo amb l’ajuda de Teresa Sala, professora titular d’Història de l’Art a les facultats de Belles Arts i Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Les seves línies de recerca principals giren a l’entorn dels estudis culturals dels segles XIX i XX. Sala col·labora assíduament amb institucions museístiques i de caràcter patrimonial, sobretot en el terreny de les exposicions.

Teresa, quina és la teva relació amb el Museu Abelló?
Hi tinc una relació molt especial. Em considero una col·laboradora habitual. Des del primer moment, el Museu em va produir una gran sorpresa i puc dir que no ha deixat de ser així. No només pel que conté, sinó també per l’equip humà que hi treballa. És extraordinari!

Com vas conèixer la col·lecció Abelló?
La Mireia Ollé, restauradora del Museu, és exalumna meva i un dia em va trucar proposant-me de fer una exposició sobre Modernisme a partir de la Col·lecció Abelló. La meva primera visita va ser tan plaent que enlloc de fer una exposició en vam fer una trilogia, que va donar lloc al cicle Vestigis del Modernisme, amb una col·laboració molt profitosa entre la universitat i el Museu: Obrim el teló, Interioritats quotidianes, i Entre salons: Granados & Pellicer.

Dins el panorama artístic català, on la situaries?
És una col·lecció de col·leccions que ocupa un lloc destacat en el panorama artístic català. La figura de Carles Pellicer s’entrellaça amb la de Joan Abelló, amb una munió d’objectes singulars dels segles XIX i XX que transcendeixen l’àmbit local i ofereixen una àmplia visió de l’art i de l’època.

Alguna singularitat que faci especial el Museu Abelló?
A banda de la importància de la seva col·lecció, destacaria l’espai de L’Aparador, que es troba al carrer com si es tractés d’una botiga i permet el diàleg dels artistes i les obres amb el públic que passeja per allà. I, com no, la Casa del Pintor, que té un encant especial on encara s’hi respira l’ambient i el pas del temps, i ens permet submergir-nos en l’univers Abelló. És, per a mi, un aparador privilegiat de les variades col·leccions d’art exposades.

Teresa M. Sala (fotografia d’Anna Elias)

De la Col·lecció Abelló, què en destacaries?
No és senzill destacar d’entre la diversitat i la quantitat de peces interessants, però m’arriscaré. Com que podem transitar per autors i moviments dels segles XIX i XX, per propostes estètiques diferents o per objectes especials, alguns d’ells salvats del naufragi, diria que la col·lecció és una oportunitat per veure algunes peces significatives del Modernisme, tant de pintura, escultura, dibuix o arts decoratives, com cartells, bibelots, mobles, partitures… També hi podem apreciar el trànsit pel Noucentisme cap a les Avantguardes, que passa per Dalí fins arribar al mateix Joan Abelló.

Tens alguna peça preferida?
D’entre les meves preferides destaca Coves de Mallorca, un quadre de Joaquim Mir que, de fet, és un fragment meravellós de la decoració de la Casa Trinxet, un edifici de Josep Puig i Cadafalch a l’Eixample barceloní, avui dia desaparegut, i que actualment està cedida al Caixaforum de Saragossa per a l’exposició Azul. El color del Modernismo.

Fem un experiment: imaginem que el Museu Abelló es troba al mig de Barcelona. Creus que canviari alguna cosa?
No me’l puc imaginar al mig de Barcelona, la veritat. Crec que és interessant que es trobi al lloc on va néixer l’artista. Segons el meu punt de vista, dins d’aquest món globalitzat, els museus locals tenen encara més raó de ser. Cal distingir el que és particular, la proximitat, un art amb sentit de pertinença que ens fa més cosmopolites si el posem en valor. Molts likes per al Museu Abelló i el “boca-orella” serà el que el farà popular. Així com també el recolzament de les administracions, perquè sense recursos és molt difícil funcionar per molta bona voluntat i imaginació que tinguis.

Què penses que haurien de potenciar actualment els Museus per atreure nous visitants i, sobretot, públic més jove?
No tinc una vareta màgica… però crec que si la “muntanya no va a Mahoma, Mahoma haurà d’anar a la muntanya”. Per tant, cal continuar fent una programació atractiva per a tot tipus de públic i sortir de les parets del museu cap a espais de la societat on es pugui fer visible.

 

30 ANYS AL MUSEU ABELLÓ
El títol pot provoca un equívoc, ja que el Museu acaba de fer 20 anys, però la Victòria Pérez Miralles hi està vinculada des de l’any 89, quan va conèixer Joan Abelló i va començar treballant directament per a ell: “la meva feina amb l’Abelló va sorgir per la necessitat de catalogar totes les seves peces, sempre pensant en el moment de fer-ne una donació per esdevenir el seu somniat Museu”.

Una tasca ingent, ja que la Col·lecció Abelló està formada per més de 10.000 peces, de tot tipus i condició. “Abelló era un home enamorat de la bellesa, i la bellesa la pots trobar a qualsevol lloc. Tan li feia una tassa de cafè, com un quadre o un tros de vidre; si hi trobava bellesa, ho adquiria”. I mica en mica, va anar formant aquesta col·lecció tan eclèctica que ens trobem en visitar la Casa del Pintor, plena d’excessos, d’objectes, de cultures i viatges… “fins que no hi entres, no t’ho pots arribar a imaginar”, sentencia la Victòria.

Li preguntem pel moment en què l’Ajuntament va arribar a un acord amb el pintor per fer el Museu. “Aconseguir aquest acord va fer molt feliç Abelló, que sempre havia volgut fer un museu per ensenyar la seva col·lecció al poble”. I com a pintor, com era Abelló? “Molt prolífic, massa. Era un home amb tanta energia, que era tres persones a la vegada: pintor, col·leccionista i marxant d’art. Jo hagués necessitat tres vides per fer tot el que ell va aconseguir”. Es calcula que el Museu té catalogada una quarta part de tota l’obra que va arribar a fer Joan Abelló.

Victòria Pérez

(Entrevista apareguda al butlletí municipal de l’Ajuntament de Mollet “4 Cantons”, d’octubre de 2019.)